Anarchy Pub Trending Posts

Fa olor de mel a Collserola

2026-03-05T18:00:00+00:00

Ja és aquí la primavera. Bé, no literalment, però el procés de florir, créixer, que el camp es torni verd, i que de cop esclati en mil colors ja ha començat. Per tota Collserola s'escoltava l'avís dels ametllers i cirerers, cridaven en blanc i rosa que ja era aquí un canvi de temps. I amb tanta pluja i quatre o cinc graus més han aparegut les primeres flors i plantes, omplint tot d'olor de mel.

Només s'ha de posar un primer peu en un camí i ja es pot notar que deixem enrere l'asfalt i entrem en un món d'hormones vegetals. Que les plantes parlen amb un Internet propi (WWW: Wood Wide Web) no és cap misteri, i que terra i aire són els seus medis de connexió tampoc. Ara bé, per molt que coneguem cada vegada millor els seus sistemes, hem perdut molts coneixements que abans eren més aviat comuns sobre la nostra vegetació.

La majoria de la població urbana només coneix les plantes que fan molta olor o tenen flors de colors molt vius. O encara pitjor, alguns només tenen consciència de les espècies cultivades, és a dir, productes preparats per al seu consum, no éssers vius part d'un medi on aquesta mateixa persona viu. Els espais naturals estan plens de vegetació de tota mena amb rols molt diferents, que permeten que aquest romaní o la farigola que tothom coneix puguin créixer. I no només això, moltes d'aquestes herbes no tan populars tenen propietats culinàries o medicinals, però ara només s'utilitzen les varietats cultivades o la química industrial per a replicar els seus efectes.

La Collserola que conec millor és bastant pobra en vegetació, però encara i amb això sé trobar unes quantes espècies fàcilment. Espàrrecs, romaní, ametlles, aranyons, fonoll, alls, borratja... el camp és vida. Però més enllà d'aquests noms que estic segur que com a mínim us sonen, hi ha més plantes que són habituals a la muntanya mediterrània. I tampoc cal buscar-les molt, ja hi ha moltes d'interessants a la mateixa vora dels camins que transiten cada dia milers de persones.

El tàrrec (Salvia verbenaca), per exemple, és una de les que més m'agrada. Les seves flors taquen els camps d'un color lila llampant per sobre d'una mata que moltes vegades creix enganxada a terra. Té una olor suau, i s'ha utilitzat com a antiinflamatòria, cicatritzant, col·lutori dels ulls... Podeu trobar més usos en aquesta fitxa espectacular. Sempre ens oblidem que les plantes no són només flors i fruits, també tenen arrels, llavors, fulles i fases diferents segons l'època de l'any, on canvien totalment de composicions.

Si feu una ruta aquests dies per la banda de Collserola que toca a Nou Barris i Horta veureu que hi ha una invasió de flors. Però si us hi fixeu bé, veureu que hi ha unes plantes concretes que es repeteixen constantment: la ravenissa (Diplotaxis erucoides), el citró o ravenissa negra (Hirschfeldia incana), la mostassa blanca (Sinapis alba) i la mostassa borda (Sinapis arvensis). La primera i la segona es poden menjar, han estat part de la cuina tradicional encara que ara ningú les vulgui. Es poden utilitzar en amanides, però millor fer una barreja amb altres fulles, com les de la mostassa, i d'altres d'espècies cultivades. De la mostassa blanca s'han d'agafar les llavors abans que madurin totalment. D'aquí surt una mostassa de gust suau.

Sota l'atenta mirada del xoriguer també podreu trobar altres espècies que ja he mencionat. Ara està en flor també l'aranyoner (Prunus spinosa); és espectacular com ensenya les seves branques cobertes de blanc sobre la resta de vegetació. Quan surtin aranyons intentaré fer una melmelada, però crec que serà complicat per la quantitat de llavors que porten. Diuen que el gust és comparable al de l'umeboshi japonès. Hauré de fer la prova comparant l'un amb l'altre. També surten ja petites calèndules (Calendula arvensis) per tot arreu. Per si no ho sabeu, les seves flors també s'han menjat tota la vida.

No voldria escriure sobre plantes properes i deixar-me una de les que té un ús més extens, documentat i encara recurrent: la dent de lleó (Taraxacum officinale). S’ha anomenat pixallits pel seu efecte diürètic, però amb les seves fulles encara es fan amanides a mitja Europa. La trobareu a tot arreu. I atenció: les arrels torrades s’han utilitzat de vegades com a substitutiu del cafè, ja que són amargues. Bé, de fet s’aprofita tot d’aquesta planta, les flors també. Direu, sí, però hi ha moltes plantes similars (com les que aquí anomenem lletsons): no patiu, es podria dir que pràcticament totes són segures. Sense cap dubte heu de vigilar, però podeu estar tranquils. Això sí, no l’agafeu massa tard o amargarà, quan arribi la primavera és el moment perfecte. Tampoc en recolliu a zones urbanes. Us deixo aquí un blog amb informació de com collir la fulla i alguna idea per a la cuina.

Fer una volta per la muntanya no és només una ocasió per desconnectar de les nostres vides, sinó també una forma de connectar amb el nostre entorn i la poca natura que tenim a prop. Això no vol dir fer un ús consumista d’aquests espais i les seves plantes, ans al contrari, hem de conèixer i respectar els seus cicles vitals, igual que ho fariem amb la resta d’éssers vius. És l’única forma de mantenir el nostre entorn amb vida. I abans de sortir a caminar no oblideu mai la guia, aquí us deixo una feta per la bona gent de Can Masdeu.

La IA és una merda com una catedral

2026-02-18T08:02:00+00:00

Llegir articles en blogs personals sobre la IA dient que és una eina molt útil i no-sé-què em fa posar malalt. A les persones que escriviu aquesta mena d’històries ridícules: feu vergonya. Esteu menjant cul de les grans tecnològiques i poc més. Teniu fe però cap coneixement, i a sobre ens voleu vendre que en sabeu més que la resta o que teniu la clau de l'èxit: sou la representació humana de la venda de fum la IA, i per això us ha atrapat i la reproduïu. Sou exactament l'objectiu d'aquesta competició de veure qui demostra ser més imbècil, i us asseguro que esteu guanyant. Us penseu que la IA és una entitat supercomplexa, però sou com el vell que trobava un misteri en com funcionava el DVD mentre que el nen el programava sense dificultats. Però no vull escriure aquest article només per insultar, sinó per a també afegir potser una mica d’informació al debat.

Us explicaré la meva experiència personal. Treballo desenvolupant software i, per desgràcia per a mi i tots els meus companys, també treballo desenvolupant “AI first products” o el que sigui que signifiqui. Recordeu allò del “bio”, “eco” o qualsevol altra etiqueta de l'estil que feia vendre? Bé, això és exactament igual. A la meva feina tenim eines que fan el mateix (i molt millor) que la "IA" que hem desenvolupat, però ara la tendència és que tot estigui en un xat. Doncs tal com ens han demanat hem fet que aquestes eines estiguin accessibles al xat. Els clients flipen i diuen hòstia, quina eina més guapa la IA, però quan van a l'altra pantalla que fa exactament el mateix (de fet, millor) els hi sembla tot massa ordinari per a comentar-ho.

Amb els xatbots generalistes ha passat alguna cosa semblant, en comptes de buscar a Google i passar un minut discernint entre el que t’interessa i el que no, ara reps una informació en deu segons que no pots comparar amb altres resultats i que si no és el que esperes (perquè ja saps una mica del tema i entens que allò no té gaire sentit) t'embarques en una espiral de preguntes i respostes, i fins i tot acusacions (“això d’on ho treus??”, “Ai perdona m’ho he inventat tens raó”, etc.) amb una màquina. És com parlar amb una paret d'una habitació buida i esperar que retorni quelcom diferent de l'eco de la nostra veu.

Sent realistes això d'adaptar un programari ja produït a què sigui accessible en un xat amb la IA són poques hores de feina i ho tens enllestit. Una vegada fet, ja ens podem posar l'etiqueta i tots contents (clients i empresa). Però on afecta de veritat aquesta campanya de màrqueting i on comproves que ha funcionat molt bé és al dia a dia de la meva feina. Fa uns deu anys que programo, i uns cinc que reviso codi d'altres habitualment, i mai de la vida havia corregit tantes línies de codi que no serveixen per a res. És greu fins al punt que jo he deixat de programar molts dies només per a corregir codi escrit per la IA, ja que generava problemes greus de seguretat i rendiment. Això que la IA ens fa guanyar temps és una mentida gegant que no només s'han empassat tots els empresaris sense excepció, sinó que a més repeteixen sense parar.

Per política d'empresa jo he d'utilitzar la IA diàriament. Tinc un "agent" que suposadament ha de fer el codi per mi o ajudar-me bastant en les meves tasques. També suposadament usem els LLM més potents que existeixen, i paguem una pasta per a tenir-los. A més tenim cursos que han costat molts milers d'euros que ens han ajudat a saber exactament com funciona tot aquest merder i com fer que treballi de la forma més precisa i eficient possible. I amb tot i això no podria dir un sol moment que la IA m'hagi ajudat d'una forma ràpida i eficaç. Quan pot funcionar millor és quan s'han de copiar i enganxar fitxers canviant un nom, però fins i tot en aquests casos és tan lenta que ho faig jo més ràpid i m'asseguro no haver de fer correccions.

La inversió que s'està fent ara mateix en IA a la meva empresa supera en anys llum qualsevol inversió feta en formació i contractació. Això vol dir que si hi havia 100.000 € anuals que es podien convertir en dues persones noves contractades amb un bon sou, ara amb el mateix import tenim una subscripció de lliure accés a una IA que genera problemes constantment. Però evidentment això era un exemple, la realitat és que estem parlant de quantitats molt més grans, de desenes de milions d'euros invertits a vendre fum només a la meva empresa. És a dir, de centenars de persones que es podrien contractar amb aquests diners per a desenvolupar projectes interessants, que serien molt més hàbils que aquesta eina feixuga i poc precisa, que no sabrem mai quan funcionarà bé i que té costos molt més alts que les persones.

Que la IA generarà nous llocs de treball és mentida. La inversió feta clarament apunta que la major part del pressupost està destinat ara mateix a l'estètica, a l'embolcall del producte, i no als treballadors. Els que estem a dins dels negocis de la tecnologia ho veiem ben clar, el que diuen els empresaris i el que sentim els que estem utilitzant-la diàriament canvia completament.

No vull ni entrar en ecologismes, control social, seguretat en general, problemes de salut mental, venda de dades, problemes en l'aprenentatge, privacitat, recursos necessaris, escassetat de peces essencials per a la computació, monopolis, drets d'autor... la llista és massa llarga. Jo, amb aquest petit article, només volia dir que la IA és una merda com una catedral.

Biblioteca Marginal: els objectes de la fotografia

2026-02-22T09:53:00+00:00

El nostre entorn està en constant procés de canvi. No importa el que mirem, siguin objectes humans, paisatges, el cel, un arbre o una persona. Tal com intuïa Kropotkin, tot el que veiem és producte de la concatenació d'accions del passat, siguin milions d'anys d'existència de la Terra o una societat de milers d'anys en el nostre cas.

Som una acumulació, un recipient que mai està del tot ple i que de segur no és buit, ja que tenim una motxilla darrere ben carregada. Però hi ha espai infinit per a tot el que vingui. Això és el que fa que siguem com som, que tinguem el que tenim, i que visquem en un lloc tal com és ara mateix.

No sé fins a quin punt els fotògrafs pensen en aquestes coses. A través de la pràctica fotogràfica es poden arribar a albirar alguns canvis, els més petits de tots, encara que visualment són impactants. Els canvis més grans, però, queden lluny i no sabem si mai podrem utilitzar imatges per a trobar les diferències entre èpoques molt espaiades. Qui sap durant quants anys es pot mantenir una imatge fotografiada, un dels objectes més fràgils que existeixen.

Però les fotografies que ens ocupen en aquest capítol de la biblioteca marginal no aparenten fragilitat. El que si mostren són detalls del nostre entorn congelats al temps, que fins i tot poden desaparèixer molt aviat o ja ho han fet. O que potser, gràcies a la fotografia, no ho han fet. Entrem en matèria per a entendre-ho.

Irene Visa - Twentysix Casetes del Delta (2022)

El món de la fotografia és molt autoreferencial, i aquest és un bon exemple. Ed Ruscha va publicar el fotollibre anomenat Twentysix Gasoline Stations en 1963 (mireu-lo aquí, encara que una mica malament escanejat), conegut com un dels primers llibres d'artista o fotollibres d'autor. Aquesta publicació ha estat imitada moltes vegades, fins a arribar a ser un gènere en si mateix, ja que podríem fer una llista de desenes de llibres que la reprodueixen.

A casa nostra no hi ha gaires exemples que jo conegui, encara que de segur existeixen. Fa pocs anys, en 2022, va aparèixer Twentysix Casetes del Delta, una idea brillant firmada per Irene Visa d'un projecte que jo sempre he volgut fer quan he estat en aquella zona. Les petites construccions, envoltades de camps d'arròs i en un paisatge pla i repetitiu són perfectes per a aquest tipus de sèrie, i més encara si es vol imitar el projecte de Ruscha.

Com a projecte fotogràfic compleix amb tots els requisits per a encantar en aquest món de les imatges: fa referència a un treball molt conegut, la presentació és excel·lent, és una sèrie prou llarga i sòlida d'un tema concret, i estèticament és impecable. Les casetes del delta, a més, desapareixeran en algun moment igual que les gasolineres d'Ed Ruscha. De fet, qui sap quantes imatges d'aquest treball ja han canviat per complet després dels últims episodis de pluges i vent. Si voleu fer una sèrie fotogràfica penseu en fer quelcom semblant, aprendreu moltíssim.

Richard Misrach - Grapestake Gallery Exhibition Catalogue (1979)

Unes petites muntanyes pedregoses s'entreveuen sobre el desert a la llum de la nit. Al voltant del subjecte s'expandeix una llarga llista d'espais que per a molts són simplement el no-res. Però per a Richard Misrach això no és cap problema. Recuperant l'essència de molts treballs de Walker Evans i la seva fotografia amb objectiu vernacular, aquest no res esdevé subjecte. Com si fos un model, Misrach retrata el desert amb totes les seves cares. I també els seus habitants: cactus, pedres, matolls en aparença secs i durs, però vius i de formes quasi d'un altre planeta. Aquesta absència de res d'interès es converteix en una font d'inspiració i vida en mans de Misrach, que de nit i amb un flash estroboscòpic, va posar llum a la foscor (perdoneu-me per la frase).

Per cert, m'encanta que Rebecca Solnit ha treballat fent textos i xerrades amb el treball de Misrach moltes vegades, tot un indicador de qualitat en el seu treball i com a persona.

Pia Paulina Guilmoth & Jesse Bull Saffire - Fishworm (2025)

Ja he comentat que la fotografia és autoreferencial, i en els últims anys encara ho ha estat més. Personalment, jo tinc una obsessió amb fer fotos de fotos. Tota aquella foto impresa fotografiada amb l'entorn on és presentada sempre em crida molt l'atenció. Les relacions generades entre l'espai i la imatge no solen ser gaire adients. Suposo que és per culpa de la influència de Moriyama i altres japonesos. Em puc imaginar que Pia Pauline Guilmoth (la meva fotògrafa actual preferida, parlaré d'ella en altres posts) i Jesse Bull Saffire també tenen un interès en quelcom semblant. Però en comptes de buscar on és presentada la imatge han buscat imatges impreses, les han extret del seu context i les han barrejat fent que es relacionin entre si en una nova seqüència.

L'origen de les imatges és variat, però afegeix informació molt valuosa a la sèrie. Van trobar una col·lecció de pornografia gai a les escombraries d'un polític local, diaris antics en cases abandonades, fotografies d'àlbums familiars, fotos llançades a la paperera o trobades en mercats de segona mà, revistes antigues, etc. Tot això passat per un sol filtre, una fotocopiadora que es van trobar el dia dels mobles (allà és un sol dia a l'any) sota la pluja. A tot aquest batibull van afegir fotografies fetes per ells amb càmeres digitals dels 2000 de vuit megapíxels.

Moltes d'aquestes fotografies ja haurien desaparegut si no fos per aquest treball. No contenien res d'interès per a la majoria de gent, i a través de la pràctica d'aquests dos artistes han trobat una nova vida. Potser no té gaire interès tampoc aquest treball per a molta gent, a mi personalment em fascina tant per la idea (que no és nova, en absolut) com per l'estètica. Caminant entre l'excentricitat i el mal gust de Gummo i un hiperrealisme que xoca amb les idees que tenim de la societat en que vivim és impossible que aquestes imatges em deixin indiferent. El llibre, per si us interessa, encara es pot comprar en la increïble editorial Void, d'Atenes.

Ja albiro la primavera

2026-02-10T10:08:00+00:00

A Barcelona sembla que ens acostem a poc a poc a la primavera. Les herbes han començat a treure el cap, i això que no són conscients de quin món tenen per davant. No coneixen res més que aquell crostó de terra que pum!, de cop i volta ja no hi és, i ara un bri d'herba verda i brillant contrasta amb la terra negra.

Han seguit la crida del sol cap amunt, però també han parat l'orella al so de l'aigua en direcció contrària. Han fet arrels, contactat amb allò que els envolta, i han decidit si sortien o no. Al final han dit que sí a l'assemblea. I ara són desenes de petits caps verds brillants que em miren i si paro atenció de segur que els escolto i els veig moure les seves dues petites fulles, els cotiledons, icona de la vida, demostració de la força emmagatzemada en allò tan petit, aquell embrió anomenat llavor.

I si aquesta menudesa, aquest embrió de planta, té la força de mirar endavant i enrere sense gens de por, nosaltres hauríem d'aprendre d'aquesta senzillesa, de la més gran i humil forma de ser, de la simple existència sense floritures i necessitats més enllà del que és bàsic com la llum, els nutrients i l'aigua. Les vaig plantar amb decisió abans de pujar un cap de setmana a Sort. Era l'hora de començar el meu jardí d'herbes, tal com ens ha ensenyat Henry Beston. Vaig escollir sajolida i pastanaga silvestre. A l'altre balcó vaig agafar una petita mostassa silvestre de Collserola que ha arrelat prou bé i té moltes fulles noves.

Igual que el verd vital d'aquestes primeres fulles contrasta amb la terra, la terra i les plantes contrasten amb allò que ens envolta a la ciutat. El formigó, el no-res, l'absència de vida i la pol·lució constant. Observant-les podem arribar a oblidar que som en una xarxa d’edificis grisos, ens arrelem una mica també i fem del nostre espai vital quelcom una mica menys antinatural.

L'altre dia, en un bosc del Pallars ben nevat no s'escoltava quasi res, només el Sol. La seva calor fonia lleugerament la neu acumulada als avets que queia sobre més neu, flonja, suau. I semblava que el cop pogués ser estrepitós, però era com una ploma xopa d'aigua. Pffshh. I la neu s'escampava. Un so de gel lliscant sobre gel, molt curt i una branca gronxant. No hi havia ningú, el vent havia descansat una estona, així que la soledat i el silenci podien arribar a ser totals tret d'aquests moments.

Fins i tot els animals habituals com els ocells o els cabirols havien fugit de l'enorme capa de neu sorda, que emetia un so negatiu i ho atrapava tot. Un metre de cobertura que no només afavoria el silenci, sinó que també impedia l'accés a l'aliment. Volia veure alguna bestiola, i buscava i buscava, però no em trobava ni a mi mateix de tan absort que estava amb els últims arbres que podia arribar a albirar.

El bosc olorava i escoltava, entenia el meu objectiu de recerca. Els pocs animals que quedessin s'havien allunyat amb el so de les raquetes i la pudor de crema solar. Si has llegit a Irene Solà suposo que també ets de les persones que s'imaginen la por del cabirol quan sent la presència humana. Han passat anys i no em puc desfer d'aquest capítol a la meva imaginació.

El fred em punxava a les galtes vermelles i em feia recordar que encara queda hivern. Que el sol és dèbil, i que de moment, guanya el gel. Les llavors esperen, pacients, el moment correcte. A un centenar de kilòmetres més enllà no ho sembla i floreix l'ametller, però aquí encara no es pot plantar res, i la primavera, si s'albira, és durant les hores que el sol desfà una mica de neu. Pffshh.

He llegit "Ser naturaleza" d'Andrea Staid i m'ha encantat. A la llibreria Natura Llibres d'Alins, on també vaig comprar en el seu moment les llavors de sajolida i pastanaga silvestre, vaig aconseguir el llibre "Plantes medicinals de Catalunya" d'Ugo D'Ambrosio, Teresa Garnatje, Airy Gras, Montse Parada i Joan Vallès. Em tenen vibrant per cada planta que trobo al meu voltant en cada passejada. La primavera va ser impressionant l'any passat, aquest sembla que també ho serà amb tanta pluja. Aprofiteu per sortir a sentir la natura i les fitocides del bosc, veureu que cada dia hi ha un paisatge nou!

Music recommendations February 2026

2026-02-09T14:01:00+00:00

The occidental world is so fucked up that it's making the president of Spain seem like a good president. Even if the decisions of this government are pure opportunism, and if it fuels the game of polarization that all right-wing politicians started, the (leftist) international opinion seems pretty good about Pedro Sánchez and his government. But that's what happens when everyone reads the headlines instead of the whole article.

Let me say this loud and clear: Spain is not an oasis of the left, and one of the reasons is the existence of the party that is in power nowadays. But that's a long story that I can't explain here. I'll let the next elections show you a totally different face of this territory.

Anyways, Spain sucks, and PSOE (the so-called "socialist" party of Spain) sucks too. With this party in power, we had:

Several massacres on the borders or in the sea to not let migrant people enter the country while rich people get in through planes. Amnesty International is still asking for some answers for 30 dead and 70 disappeared (in the border??) on June 24th of 2022.
Prosecution of alternative leftist or anarchist political projects with several cases of infiltrated cops inside social movements. These cases were defended by a minister that has been accused SIX times by the European Court of Human Rights for not investigating tortures of police while he was a judge. This is the same guy that defends the previously commented massacres. Suspicious, right?
In the middle of a housing crisis, they gave LOTS of money to be able to pay the rents, and what happened? Oh, the miracle: landlords increased prices, and the result: rich people getting richer. It's impossible they didn't know, specially when so many of the known faces of the party are landlords. In general terms there's a really bad management of the housing crisis just to protect landlords.
Corruption. Corruption is everywhere. All kinds of cases appear around the president, and yes, maybe many are created by a toxic political environment that lies to get votes, but many aren't.
Spain gave all the power to Morocco to do anything they want with Western-Sahara, leaving the Sahrawi people totally abandoned (even more than before). Even worse, this was used to improve relationships between the two countries and make Morocco control the border so Spain does not have to do the dirty work. Colonialism and racism from a "socialist" government.
More externalized dirty work: they opened jails for migrants in Mauritania. These jails were paid for by the government, yes. And they will hold minors inside too, yes, something that can’t happen here (but it’s done in another type of prison for migrants called CIEs). So poor racialized migrants can’t enter our border, or they will be killed, prosecuted, brutally assaulted and/or raped, and if they survive, they will work like slaves for people that don’t want to pay taxes and won’t ever be held as criminals. The same government that allows this also goes to other countries to create cages so fewer people cross two borders and/or get in a boat that is a nearly certified death in the Mediterranean.
Bought military technology to Israel after advertising an arms embargo on that country. Also, a few years before, they sold a lot of military stuff to Saudi Arabia that was used to bomb Yemen.
Etc.

I could continue writing about this, but I just don't want to. Spain sucks. PSOE sucks. Many think they are nice because they aren't horrible fascists, but they do a lot of shit. And now let me show you some punk music from this country that promotes anarchy instead of lame social democrats. If Eskorbuto can't be voted for, let me show you who should be the ones I would vote for.

LAMPREA EXPLOSIVA - Anarquía de Montaña

From the mountains of remote Galiza, here you have a band that I really love and that I have been following and known since we (them and me) were kids. We met after so many years of some Internet relationship in Galiza, in a squat in a very, very small town (it has... 10 houses?) in the middle of a natural paradise. I always had a special love for duos (PIÑÉN or CIEMO, for example), and LAMPREA EXPLOSIVA, with their already long history and their parallel duo band with the same two people that change instruments (GIUSSEPPE), was always a special one. They also manage their own label, Caracol Negro!

LAMPREA EXPLOSIVA are for punks that love Thoreau, Emerson and Walt Whitman, but also Emma Goldman, Quico Sabaté and Kropotkin. Not many anarchists understand the secret words of the beating heart of the forest, its natural processes, and the art of waiting and letting things grow. I always hoped they were a seed for more Galician youngsters to get their instruments and make noise until their ears bleed, but as far as I know, only they did something like this beautiful eco-anarchist project in the last few years. Maybe the other ones are so hidden in their mountains that their sounds are unreachable for me.

In this release, LAMPREA EXPLOSIVA has a first track "Unha forza de combate / Guía breve dos mustélidos de Galiza", where they talk about another thing that I didn't mention before about our government. Their support of extractivism in our own land, the elimination of natural spaces for touristic projects, the constant help for fucked up real estate businesses, or any other economic profit from natural resources. Nature battles against these aggressions in so many ways, but also there are many people that do so. Defend your forests, deserts, and seas!

https://caracolnegro.bandcamp.com/album/anarqu-a-de-monta-a

ARREST - Pobre i Perillós

An already classic band from Barcelona. They have been playing since the start of the previous decade, and their music and lyrics are amazing. If you're into early 80s UK punk like the first few No Future Records releases this is for you. The band has members of TOTÄLICKERS, CRUZ, CRIMEN DE ESTADO and SIBERIA. They also have a fake band that is pretty funny called STOICHKOV. Sometimes I can feel like I'm a Barça punk too!

In this EP there's an amazing track, "Mentirán" that summarizes pretty well some things I didn't explain in the text of this column. The rise in the cost of living, evictions, and how it feels to be a poor person in this country. That's why the name of the EP means "poor and dangerous". The lyrics are translated on their Bandcamp page if you're curious.

https://arrest.bandcamp.com/album/ep-7-pobre-i-perill-s

ROTURA - Al otro lado

ROTURA aren't a classic from the city of Barcelona yet, but I hope they will be. Watching them play live is always beautiful, and I loved this project since the beginning. They do a powerful melodic punk, very political, and have really catchy songs that have stayed with me since the first listen.

I wouldn't say that ROTURA reminds me of specific bands, but there's always an easy comparison of the vocals with ELEKTRODUENDES, but don't be fooled by these descriptions and listen to them! They sound very different in general terms. In my opinion, the lyrics of the songs are a big part of this band, and they also have them translated on their Bandcamp page. During the last year I've been listening to them nonstop. Also, they are in the Fediverse! The only band I know from here that has Mastodon and Pixelfed accounts.

https://rotura-punk.bandcamp.com/album/al-otro-lado

KIRATXA - Giza Ustelkeria

From Euskal Herria, this "new" band is bringing the noise to this column. I missed them and the "pomada" that Oscar always carries with him when they came to Barcelona, I hope I have a second opportunity!

Their raw punk sounds spit over nearly everything, from heroin to the military, from the countries that perpetrate a genocide that we all know to the bosses ("who doesn't want to kill their boss?"). In the song "Mare Mortum" they talk about the amount of people who are left to die in the Mediterranean Sea while they are trying to reach the coasts of this horrible country.

https://kiratxa.bandcamp.com/album/giza-ustelkeria

DOLENT - S/T

Let's keep the noisy sounds on; this Valencia band is SO good. One of my favorites from last year. It is a modern-sounding hardcore punk sung in Valencià created by some of the people that helped to release a lot of punk around here in the last decades. They are pretty fast, and I think the guitars have an effect that is too loud for my personal taste, but besides that, I like it a lot. I've played this so many times already! I wish I could have gotten the tape, but I'm always late, and it's sold out now.

The track "Som l'amenaça" says something like "burn the flag, destroy Spain" (this is a free interpretation), which is all I want. In my opinion this band is a little gem produced in this area of the world that has been totally overlooked, but it's worth a listen or two. You will like it, I promise! I hope they keep doing this band for so long.

https://polzedelamort.bandcamp.com/album/dolent-dolent

Biblioteca Marginal: una mica de quincalla punk

2026-01-27T08:54:00+00:00

Quan era petit deia que el dia que tingués 30 deixaria d'interessar-me pel punk. Ara que ja he passat d'aquesta xifra penso que puc empènyer una mica més, fins als 35-40 potser. I fins i tot, en comptes d'un número, podríem dir que fins que el tinnitus no em permeti continuar sentint soroll infernal. Això, tot sigui dit, podria ser demà mateix.

La meva relació amb aquesta subcultura ha estat complexa i llarga, fins al punt que de vegades, en l'actualitat, no sé què m'aporta. Però mai he volgut que els núvols negres de l'amargor i les males experiències m'enduguin cap a una posició de punk que odia el punk. És una relació habitual en la gent d'edat més avançada de l'escena amb el present d'aquesta, i sempre m'he negat a representar aquest paper. Abans em dedico al tecno o a col·leccionar sobres de sucre.

Com us podeu imaginar pel títol de l'article, els últims anys la meva biblioteca s'ha omplert de quincalla punk. Hi ha de tot: llibres, revistes, fanzines, discos, octavetes, flyers, entrades (sí, entrades!), cassettes, cd's, art original, cintes vhs, làmines/pòsters, fotos... i de segur que m'oblido d'algun format documental del qual en tinc quelcom punk. Entre totes aquestes merdes que ocupen espai, pesen, i que patiré el dia que m'hagi de fer una mudança, voldria destacar una: la mítica MAXIMUM ROCKNROLL (MRR).

Aquest fanzine amb aspecte de revista professional va ser durant molt de temps el fanzine punk que s'havia estat publicant durant més temps de forma ininterrompuda. L'any 1982 van començar a publicar-lo i no van parar fins al 2019! Si un dia el teniu a les mans podreu comprovar la quantitat de feina que hi havia darrere d'aquelles pàgines que s'editaven cada mes des d'una casa-museu de San Francisco. A casa nostra, a Barcelona, el compràvem a la Rosa de Foc o en alguna petita distri que hi hagués en un concert.

El 2017 vaig tenir la sort de poder anar de gira pels Estats Units, i vam acabar a la casa de la MRR, on s'acumulaven desenes (potser centenars?) de milers de discos i tota mena d'elements produïts pels punks de tot el món. Tothom que treia un disc enviava una còpia allà perquè tingués una review. Una desena de persones feien torns per agafar la cubeta de discos arribats feia poc, s'asseien, els escoltaven, escrivien les seves valoracions i marxaven. Després eren publicades en format físic al fanzine, juntament amb entrevistes, columnes, còmics, fotoreportatges, scene reports (articles per a conèixer l'escena punk d'una àrea geogràfica concreta)...

Potser estic desmereixent una mica tota la feina darrere aquestes MRR mensuals, però els números especials em fascinaven. L'especial d'art del 2016 encara és, avui dia, una forma d'inspirar-me quan no sé què fer per a un cartell, portada o quan vull dibuixar en general. Conté entrevistes individuals, converses entre diferents punks que fan art, es van comissionar obres originals de portades de discos refetes per punks, i per acabar-ho de tancar tot Olivia Gibb va fer tot l'art de la portada, contraportada, títols i maquetació. La podeu trobar, com tantes altres MRR a archive.org.

Sense sortir del tema MRR encara que ho sembli, volia parlar-vos dels meus inicis a la fotografia. Vaig descobrir la fotografia analògica a través de Tumblr, però no va ser fins que vaig comprar un especial de fotografia de la revista d'skate Kingpin que vaig entendre que jo també podia fer fotos analògiques. Els començaments van ser una mica a cegues, sense saber ben bé què fer, però en no gaire em vaig adonar que em venia de gust fer fotos de concerts de punk. Evidentment, com a bon nerd, vaig començar buscant entre els fotògrafs dels àlbums dels vuitanta que m'agradaven, i no vaig trigar a arribar a Murray Bowles.

Bowles va publicar una edició especial de la MRR molt important (tot l'important que pot ser, que no és gaire) per aquest sub-sub-gènere com és la fotografia de concerts de punk. L'any 1987 aquest fotògraf ja havia vist tot el que calia per a fer una recopilació de fotos de les millors bandes de l'època. Algunes han arribat a ser molt conegudes, com la de GBH, la resta potser ja no les recorda ningú. De totes maneres Bowles va ser una gran inspiració per a mi, d'alguna forma em va ensenyar com s'havien de fer aquestes fotos, com les feia ell estava "bé" i si no seguien aquest estil estaven "malament".

Són formes d'organitzar la ment molt senzilles per a començar a fer un projecte tan artesanal com un arxiu fotogràfic analògic. En la mateixa gira de 2017 vaig tenir la sort de conèixer-lo, però no vaig saber que era ell. Estàvem tocant en algun lloc de la Bay Area, i hi havia un senyor fent fotos al concert molt agradable. No li vam prestar cap atenció. L'endemà, quan sortíem amb la furgo cap a la següent ciutat ens van enviar unes fotos de nosaltres tocant i... eren de Murray Bowles. Vaig voler que se m'empassés la terra. Bowles va morir el 2019, igual que la seva estimada MRR, i jo em vaig quedar sense presentar-me a una persona que m'havia canviat la vida.

Uns anys més tard, a Berlín, vaig passar per Statik Shock Musik, una botiga mítica de discos punk. Tenien un exemplar de l'especial de Murray Bowles a la MRR, però no tenia preu. Vaig demanar quant costava amb por, de fet, vaig dir "quant costa? encara que crec que no tinc per pagar tant...". Em van mirar incrèduls amb cara de "ningú vol això, que vols dir?" per a contestar-me que tan sols costava 5 €. No m'ho podia creure, vaig pagar amb por de no haver entès el preu, semblant al dia que vaig aconseguir una xupa de cuir ben punki a l'Humana per 2 €. Però això és una altra història. Si voleu, també està a archive.org

Ara que la MRR ha mort en format físic (segueix a la web pràcticament només amb les reviews i la ràdio i tenen Mastodon), als que ens agrada tocar el paper de mala qualitat hem de continuar buscant fanzines que ens aportin una mica de plaer a la vida. Una de les publicacions més originals que he trobat els últims anys, encara que molt esporàdica, és la de Shiva Addanki, cantant i guitarra de la banda Kaleidoscope, guitarra de Tower 7 i bateria de Destruxion America. Encara que costa de trobar i he acabat distribuint jo mateix unes petites quantitats de les seves edicions Europa, és una meravella editorial.

Els seus fanzines contenen una ferma crítica política, un apropament a l'anarquisme des d'un recordatori del colonialisme imperant. La seva estètica tan pròpia és segurament recollida de la influència de l'art polític de premsa i cartelleria de principis de segle (com a exemples tenim Helios Gòmez o les revistes Mother Earth de l'Emma Goldman). També em sembla interessant la seva evident relació directa amb la fotografia, que l'adapta al seu traç i és utilitzada per a il·lustrar de forma més realista. A més, les eleccions de colors i els textos encastats en les seves obres generen una relació de forces que impacten directament en qualsevol que el llegeixi.

En general, una veritable joia que val la pena fullejar però també llegir atentament per a conèixer una mica més dels patiments de les societats no occidentals, o de com les nostres societats perpetuen el colonialisme arreu del món.

No hi ha marxa enrere

2026-01-04T09:50:00+00:00

Comença a moure’s l’engranatge que ho esclafa tot. Si ara mateix sortís un/a president/a demòcrata, retornaria a Maduro, demanaria perdó i trauria les mans del petroli de Veneçuela? Ho dubto molt. Igual que cap nou dirigent rus retornaria el Donbàs ni cap dirigent israelià, fins i tot dels mes progressistes, retornarien terres als palestins.

El que vull dir és que no hi ha marxa enrere i ara, en un món on pocs actors tenen tant de poder i la resta els hi deuen molt, els organismes internacionals han quedat obsolets. Impera una total impunitat. Ara ja sabem què poden fer sense cap por: qualsevol cosa a qualsevol lloc del món. La megamàquina és el motor, l'estat supranacional la seva forma. A partir d'ara veurem una constant amenaça a la vida [volia escriure les llibertats individuals, però aquestes ja s'havien de defensar] per mantindre l'economia de les superpotències.

Molts asseguren que el capitalisme està desfent-se. La frase enganya, jo no tindria valor per a fer aquesta asserció d'aquesta manera. Podem veure clarament que és un pacient terminal, però aquest estat de desfeta pot allargar-se centenars d'anys sense cap problema. Allò que abans vèiem decaure en pau, ara ho fa entre bombes per a assegurar el poder del capital.

La mort imaginada

2025-12-27T14:45:00+00:00

Com una capa llefiscosa la vida goteja al nostre voltant. Ens han donat un temps determinat, les hores van passant i les Moires trenen el fil de la vida fins que el tallen. Tota la humanitat ha rumiat sobre aquesta qüestió que potser avui dia ja no ens desperta gaire passió. Tres dones filadores, la mort com a personificació en fosca segadora d'ànimes i els memento mori de la pintura flamenca. La mort és tabú, i encara que tenim un problema greu a la nostra societat amb temes com el suïcidi sembla que no es vulgui parlar d'això.

Vivim a una era atabalada, on no hi ha cap mena de descans i per descomptat no hi ha gaires conclusions perquè no es valora el temps per pensar. No sé si això és generacional, però em fa la impressió que ens ensenyen a buscar solucions a efectes i no a causes. Potser és la manca de temps. Hi ha generacions senceres acostumades a un ritme de vida trepidant que també generen noves formes de pensar adaptades a les seves possibilitats; és a dir, amb temps limitat. La mort, en una era cientifista i de recerca d'idees útils queda apartada, ja que pensar en quelcom que passarà per molt que t'hi capfiquis s'ha tornat un acte de la més gran absurditat.

I tot això em porta pel raval de la vida de Federico García Lorca, poruc com ell sol. Ell temia a la mort, la seva carn podrida, tot un procés fastigós i a la vegada inevitable. La temia tant que se l'imaginava dia si dia també fins al punt de tenir certa reverència per aquesta situació que només passa una vegada a la vida. La gent s'imagina el seu casament, el naixement del seu fill, la festa que es farà després i el goig amb què brindaran, ballaran, es besaran, faran l'amor, cantaran amb amics, riuran i, borratxos, perdran el seny en la seva felicitat. Però això pot passar més d'una vegada, qui sap quantes! García Lorca en canvi s'imaginava el seu funeral. S'estirava al llit amb el seu millor vestit, amb les mans reposades sobre els budells i deixava que la seva imaginació fes la resta. La carrossa, els cavalls negres, el xofer amb el seu posat serè i la comitiva. Ploraran o riuran? Tant se val, el seu cos serà embalsamat amb un vestit nou, el taüt de feltre color sang l'abraçarà i al voltant les flors fresques, regalimant aigua afruitada li retornaran la vida que li falta.

Jo no m'imagino el meu funeral perquè soc producte del temps al qual visc. Però m'agrada pensar que soc en Federico per un instant, posar-me a la seva pell i sentir la sang bullir d'excitació en recrear els càntics que li entregarien tots els cantaores, seguiriyas dels sentiments més profunds, saetas com brams de cérvol dient adeu a un amic que sempre ha estat, encara mort, donant-nos alegries. Federico va demanar a la germana d’en Dalí, l’Anna Maria, que li fes una foto posant mente cavil·lava sobre el seu final. El dia que va ser assassinat sense funeral, sense rastre de vestits nous o gent plorant la seva ausència la fotògrafa va amagar les imatges. Si el seu destí va ser trist, pitjor era observar aquesta cruel ficciò una vegada mort.

The best albums of the year 2025

2025-12-24T09:49:00+00:00

I hate this kind of lists, but I'll do it for The Counterforce. I do not always discover the music of the current year, many times I find it too late. And I can't say I really loved albums I listened a couple times if they were released in December (or discovered at the end of the year). Also, I forget about music I discovered in January!

How can you do this in a proper, relaxed way? I just can't. It stresses me out to decide whether an album is better or not, but I definitely enjoyed some albums and bands this year and I hope this list puts them all together.

SÖT - Crema-ho Tot
DESTRUXION AMERICA - Gritos Norteño
LAME - Lo que extrañas ya no existe
SAYÓN - Demo 2025
LAKRA - S/T
KALEIDOSCOPE - Cities Of Fear
MERCY - EP
AYUCABA - Operación Masacre
UNIDAD IDEOLÓGICA - Choque Asimétrico
RIPCORD - Damage is Done (the reissue in LVEUM)
ZYFILIS - Don't Fear
TÀRREGA 91 - Ckaos Total

I also would like to say that I listened to LIFELESS DARK's "Forces of Nature's Transformation" mostly this year, and it's an amazing album. It doesn't matter when you read this, it will still be a great album. And same for LUMPEN's "Exterminación"! A proof that this already veteran band will be a classic from the rotten city of Barcelona.

L'electrificació

2025-12-12T12:49:00+00:00

"L'electrificació és necessària" ha dit un reporter avui a TV3, parlant d'una nova planta d'assemblatge de bateries de Seat. No voldria desaprofitar l'ocasió per a respondre amb una frase escrita fa més d'un centenar d'anys: "els homes s'han convertit en les eines de les seves eines", firmada per Thoreau en una entrada dels seus diaris.

La nova evolució de l'automòbil no m'ajuda a creure en cap futur verd. El destí elèctric en cap cas em sembla proper a cap concepte ecològic: augmenta l'extractivisme, perpetua l'imperialisme blanc que destrossa vides i embruta allà on s'extreu la matèria primera, planteja problemes més complexos que no s'aborden com el reciclatge d'aquestes bateries, i necessita fonts d'energia elèctrica que tampoc solen ser gaire amigables amb el medi ambient en molts aspectes.

Continuem treballant per l'eina, i no perquè sigui necessària, sinó perquè l'eina vol subsistir. Alguns s'han encarregat que aquest desig sigui concedit, i la resta, sense plantejar preguntes, han seguit el camí. L'eina ja té estructura física, carreteres, sistemes de conducció, legislació, fins i tot és l'excusa de molta de la vigilància tecnològica desplegada per l'estat.

L'eina és omnipresent i intocable. La tècnica és la seva llei. L'humà no la necessita ja per a viure amb menys esforç, sinó per a continuar treballant sense parar o per trobar una excusa en què gastar els diners en una vida d'un tedi interminable.

Проникнутые антиобщественным духом. Довод в пользу антропологических задач анархизма

2025-12-13T01:45:00+00:00

Прамень опубликовали несколько коротких текстов, объединённых заголовком «Критика анархо-христианства»¹: первый — о роли религии (в популярном, светском представлении) в карнавале идеологий, второй — с апологией общества как объекта революционных устремлений, третий — о субстанциях в основе процесса познания. Вслед этим выйдут, кажется, и другие тексты, но я рискну достать из-под спуда авторской мысли второстепенный мотив, не дожидаясь полного развития заявленной темы: уже сейчас заметно, что христианство автор·ке безынтересно, даже в качестве пугала, а вся затея — это попытка нащупать насущные пути самореализации на «рынке идей».

Что такое «анархо-христианство», серия не проясняет. О сколько-нибудь мощных или немощных организациях под подобной вывеской я не слышал, христианские убеждения до сих пор публично разделяет совсем немного не связанных программами и платформами либертариев, потому мне кажется уместным сравнить поиск злополучных «анархо-христиан» с поиском (((тиккунистов))) — шайки интеллектуалов-интриганов, всесильного невидимого авангарда, который ведёт анархисто·к по ложному следу.² Чтобы возвести «анархо-христианство» в статус подобного фантома, нужно наплодить на порядок больше спекуляций: у современных постсоветских христианских либертариев нет ни отдельной интеллектуальной традиции (кроме, может быть, школы исторических исследований), ни успешных региональных движений на фоне. А потому посмею предположить, что автор·ка выбрал·а объектом критики видимое и привычное. Что считать привычным в их случае, могу только догадываться: беларусские анархист·ки остаются для меня мало познанными, а потому — не более чем «постсоветскими», корни их особой культуры могут как выходить на свет, так и оставаться в тени довлеющих культур. Единственный общий для нас двоих контекст, который не просит обоюдных уточнений, — это популярный сюжет воинствующего советского атеизма: «религия побеждает», который звучит громче там, где очевиднее идёт вразрез с действительным положением вещей.

В чём я всё же сравнительно уверен: на территории современной «Беларуси» всегда были гораздо шире представлены инославные, а значит, социалистическое (если не сказать, посюсторонне утопическое) измерение современной религии там доступнее, нежели в моей среде, и христианские левые с большей вероятностью будут сторонниками теологии освобождения, нежели мистики человекообщения, — и окажут более ощутимую конкуренцию «социально-ориентированным» светски настроенным левым. Вместе с тем, в условиях ярмарки конфессий, свойственной лимитрофным культурам, всегда проще принимать религию за центр притяжения всего видимо консервативного: каждый прогрессивный схизматик указывает на своего антипода, вторую половину в упрощённой модерной паре — на фундаменталиста. Так, «анархо-христианство», даже если это не закулисный сговор, а лишь пагубная этическая позиция, рискует оказаться и опасной полумерой само по себе (потому что предаёт идеалы хорошего анархизма), и предвестием какого-то опасного грядущего общественного порядка (коль скоро всякое христианство служит признаком заколдовывания с горем пополам расколдованного міра).

Общественный порядок у Промня оказывается уже не одним из множества образов действия, которому мы все, к несчастью, обучены, а «общество» — не категорией для описания. Автор·ка полагает общественный порядок составной частью механизма исторического существования, необходимой деталью, которая подлежит замене или усовершенствованию, но избавиться от неё не выйдет, если только себе (то есть, обществу) в ущерб. Общество при этом — единственный герой, которому выпадают все несчастья, на нём замыкаются и разрешаются любые концепции, начиная с религии:

Религия отвечает на вопрос об общественном устройстве опираясь на ниспосланные Богом моральные ценности и религиозные догмы.

Религия ни в каких своих изводах, конечно, не отвечает на вопрос об общественном устройстве, потому что не воплощает всю сумму политики³. Авраамические религии заняты вопросом о человеческом предназначении и иногда говорят о нём с социальных позиций, потому что религия осуществляется в том числе и в обществе и параллельно ему, но никак не ради него. Церковь Христова, не обременённая заветом воспроизводить общество, занята поиском путей спасения, уподобления, существования в свете Бога и в знании о Боге — путей персональных и антропологических («вселенских»), но не общественных.

==Аддендум: Социальное воплощение Церкви==

Пагубная привычка втискивать вселенскую миссию в общественное бытие, путать человека с гражданином развилась у нас в современности. И те, кто называют себя «христианами», страдают ей ничуть не реже всех остальных — просто по образу действия и мысли, который заведён в современной церкви, сакрализующей наличный социально-политический порядок⁴. Единая общественная жизнь — понятный, прозрачный и контролируемый образ действия, и все заинтересованные поддерживать порядок (а также реформировать его или менять на другой) стремятся установить универсальное понимание норм и концепций среди всех организаторов общественной жизни: чем яснее их диалог, тем теснее они сотрудничают, тем тотальнее порядок.

Общество — объект рационального планирования, который направляют по оси Истории к воображённому идеальному состоянию, — просто не может не требовать надзора и охраны своих границ, формы и структуры, пусть даже объективацией заняты поборники социальной революции: если воображённое ими общество рассыплется, кто тогда попадёт в будущее? Государственные акторы с этой целью прибегают к методам полицейского принуждения, всем прочим доступен «призыв к благоразумию» и социологизация жизни. Так или иначе, ради порядка важно избавиться от видимых альтернатив и отклонений. Американский анархист, исследователь оперативных тактик Том Номад описывает эту уловку так:

Порядок никогда не вводят как самоцель. В основе порядка лежит допущение, будто существует некий мір, где действие, которому этот порядок воспрепятствовал, было бы [изначально] невыполнимо. Так, на порядке строится целый мір.⁵
Оригинальный текст (англ.)
The purpose of the rule is not to be imposed as an end in itself, but the rule inherently imagines a world in which the action prevented by the rule were impossible; it presupposes a whole world.

Грядущий общественный порядок, как сильно бы ни отличался от текущего, просит облечь абстрактные представления о будущем в правила, свести многообразие возможностей к понятному набору комбинаций, определить допустимые формы жизни, то есть, консолидировать власть и пристроить к делу всех «несознательных» и «отбившихся от рук». Значит ли это, что либертариям, чтобы не стать Драконом, суждено отказаться от идеи революции? И да и нет!

«Революция» как практика переустройства общества, которую питает порождённое современностью политическое воображение, действительно подведёт всех, кто искренне приял свободу. В поисках нового понимания революции им (то есть, нам) предстоит опираться на образы будущего, но не предсказания, на идеи, но не дорожные карты, и стремиться нарушать центробежные силы модерных форм политики — уничтожить самые основы категории политического, начав с общества как основополагающей структуры и утопии как ориентира⁶^,⁷. Если и руководствоваться ярлыком «революция» в описательных целях, ею можно назвать всякое успешное событие, в результате которого жизнь уже невозможно осмыслить в её прежних формах и предстоит выработать новые.

Всё тот же Номад полагает, что средством в преодолении общества и утопических политик станет анархизм, возведённый в масштабах жизни — а не в масштабах Вселенной. Поддерживая и тактику и стремление, хочу всё же заметить: в масштабах Вселенной анархизм уже возведён — это единство и равенство любви в Святой Троице. «Анархизм в масштабах жизни» же — политика как-минимум-человеческая (а не социальная или национальная), она ходит всполохами под небесами и не целится в вечность ни здесь, ни там.

Отказаться от земных утопий, сознательно, упрямо проживая Историю, при этом враждовать с міром, проникнуться антиобщественным духом — не редкий нынче образ действия, но с бо́льшим успехом у вас выйдет поймать на нём анархо-нигилисто·к, нежели христиан. Традиции современного анархо-нигилизма, кажется, ярче отражают экзистенциальные интуиции, чем чисто нигилистические, и потому роднятся с проявлениями христианской миссии: быть всюду странником, отвергать и низвергать идолов, признавать истинное значение своих сил⁸, различать полноту (кафоличность) в малом, деятельно любить ближнего. Всё или почти всё, чему готовы посвятить себя анархо-нигилист·ки, апологеты повстанчества, уже вложено в христианский экзистенциализм, но последний вдобавок ещё и проникнут надеждой. «Анархизм в масштабах Вселенной», тем не менее, остаётся неузнанным и невостребованным: его затмевают утопический христианский социализм с одной стороны и институциональная церковь — с другой. Что в этих условиях могут социальные отщепенцы, юродивые, странники и странницы?

Искать друг дружку. Утешать одна другого, насколько мы на то способны — в том числе, делом, не боясь ради того сокрушить своё сердце. Постоянно торить тропы прочь из общественных порядков. И, конечно, осмыслять пути своей свободы. В каких конкретных формах, помимо христианства, это возможно, нам ещё предстоит выяснить опытным путём.

Критика анархо-христианства. Часть I. Мораль и идеология / Прамень. Ссылки на прочие тексты серии — там же.↩
Подробнее о беде, которой стало изобретение «тиккунизма»: Tiqqunism and Antitiqqunism / imaginary zine distro.↩
И не воплощала до современности: когда религия была срощена с областью политики, та область включала сильно меньше привычного нам круга политических вещей, явлений и понятий.↩
Цитата из интервью Владимира Шалларя о Z-дискурсе: «Церковь сама по себе — политическое сообщество» / После [архив]↩
Цит. по Nomad, Tom. Ungovernability. Reflections on the Failures of Revolution. — Rupture Press, 2025 [пдф]. C. 55. Перевод авторский.↩
Там же. C. 76.↩
Один из примеров центробежных сил модерной политики в действии — как Христа ради юродивые («подрывные элементы» Московского царства) втягивались в общественные игры раннего Нового времени, см. Лавров, А.С. Юродство и «регулярное государство» (конец XVII—первая половина XVIII в.) / Труды Отдела древнерусской литературы. – 2001. – Т.52 [пдф].↩
На русском анархист·ки «проявляют фатализм» не так часто, как хотелось бы. Приятный пример недавних лет — новый перевод неновой «Пустыни» и, в частности, раздел первой главы: Я люблю нас! Мы столь много можем сделать, но всё-таки мы не всесильны.↩

Acomiadar-se de gent coneguda

2025-12-07T20:31:00+00:00

Ha mort Martin Parr. Fa molt que no penso en ell, però quina llàstima més gran no haver-lo vist mai en persona. No sé per què ens passa això. Voler veure algú que és viu per si de cas mor, diria que és d’allò més sociòpata. Imagina que vas a un acte on hi ha aquest personatge mític que et fa curiositat i et pregunten. No, res, jo he vingut per si de cas. Que ja està gran, que d’aquí res la palma, que ho diu tothom que l’has de veure abans que mori. Etcètera.

És cert que de Parr no tenia aquesta idea desbloquejada fins que no ha mort. Vaig intentar anar a unes “masterclass” que va fer diria que al MACBA fa uns anys, però eren molt cares. Moltíssim. No us mentiré, el vaig engegar a la merda quan vaig veure el preu. Ja m’ha passat amb més d’un fotògraf i és una pena. Aquest com a mínim era part de la història de la fotografia, que hi ha d’altres que demanen molt més per una paella a casa seva i la seva obra és més que dubtosa en molts aspectes. Qui està en aquest món ja sap de qui parlo.

Però sortint d’aquest jardí que m’he ficat jo sol, qui sí que vull veure abans que mori i ho tinc molt clar és Werner Herzog. No sé si ho aconseguiré, però la meva obsessió amb ell frega la insanitat. Sé més coses d’ell que d’algunes persones properes, i ha fet algunes xerrades els últims anys per Barcelona, però mai he arribat a temps per agafar les entrades. M’encantaria escoltar aquest accent tan particular en persona, amb el seu to hipnotitzant. Vull que Herzog sigui el meu oracle, que em reveli els secrets de la vida, allò que viu sota les capes més avorrides de l’existència.

Com Herzog, hi ha persones que tenen una mena d’aura especial. La Patti Smith igual. Va visitar la ciutat fa poc, però em fa una mica de pal el format dels seus concerts actuals. M’encantaria sentir-la parlar només de literatura, de les seves obsessions que calen a tot allò que publica. Que vol parlar de Rimbaud, Walt Whitman o de Thoreau durant deu hores? Jo contentíssim d’escoltar-la. I si vol parlar de la seva vida també, que no és poca cosa.

Hi ha més gent que voldria veure en persona, però no sé si faria gaires esforços. Margaret Atwood, David Graeber (EDIT: sembla que ja és mort), Alec Soth, o Rebecca Solnit. I que m’hagi quedat amb ganes de veure n’hi ha molts, moltíssims, però diré quatre: Lemmy de Motörhead (tocant, no parlant que de segur feia fàstic), Ursula K. Le Guin, Mike Davis, i finalment Jill Freedman.

Hi ha vegades que m’he trobat amb gent que admiro sense voler, com quan Murray Bowles, un fotògraf del qual ho vaig aprendre tot sobre fotografia a concerts, va estar en un concert que vam fer a Califòrnia fent fotos. El problema és que em van dir que era ell quan érem de camí a la següent ciutat. Pocs mesos més tard va morir. També vaig trobar-me una vegada a J Mascis a la sortida d’un Primavera Sound. Estava demanant polsera i targeta als que sortien i en la dèria per demanar a tothom esquivant als seguratas no em vaig fixar a qui em dirigia. Em van dir “we are artists!” i vaig necessitar 10 segons per adonar-me que acabava de demanar entrar gratis a J Mascis i la seva família. Molt fort. Després em van intentar relacionar amb una trama de revenda d’entrades, però això és una altra història.

En resum, que quina llàstima la mort de Martin Parr. D’ell he après molt del que sé de fotollibres, i crec que molta gent també ha pogut aprendre dels seus textos, xerrades i exposicions comissariades. Mentre la seva fotografia queda emmarcada en una nova branca del pop art tardà, abraçant el souvenir de llibreria de museu, tota la resta de coses que va fer són històriques. I no ho dic perquè les seves fotos no siguin bones, el context social en el qual vivim ha fet que no les pugui ni veure, però són molt bones. Per cert, les fotos de la platja les va fer també quasi a la vegada Carlos Pérez Siquier, o potser abans. Val la pena donar una ullada a les sèries d’aquest fotògraf que també va morir fa quatre anys.

Bandcamp recommendations November 2025

2025-11-01T00:01:00+00:00

Nurse in Atlanta, 2017.

Nurse in Atlanta, 2019

The powerful feeling after a good punk show is undeniably one of the best feelings you can have. This previous month I went to some shows that I enjoyed a lot, and I returned home a few times thinking that punk is amazing. Mostly I saw friends live, which is even better, some in projects I didn't know or that are just new.

Life is strange, and maybe even more so in our little punk corner. One day you're meeting some punks for a few hours, maybe staying at their house or playing together somewhere in the world, and after a few years with no knowledge of each other, you meet again and it's like finding some good old friends. This is what happened with NURSE a few days ago. We played together (I believe they even put on our show) in Atlanta in 2017 and stayed with them. Then in 2019 we were so lucky to play again there with them, and finally now, in 2025 they played in Barcelona (in my neighborhood!). I do not need to convince you that the show was amazing, they proved it everywhere over the last nine/ten years!

I was so excited to see NURSE and mildly curious about local bands. It was not the best day for me, I was kinda nervous, and I was ready to stay at the door the whole show. Well, that's exactly the opposite of what happened. Besides seeing all the bands, I was IMPRESSED by SÖT. I love to see people that have been part of many other projects for years doing a band that sounds as big as this one. Their sound was perfect for a melodic punk act, and there was even a MASSHYSTERI cover (and another one of THE CURE I think?), so you know what's the deal.

The next day I went to see the Berliners TERMINAL FILTH and SPEED KOBRA with their heavy crust at Blokes Fantasma, a classic punk squat from Barcelona that is at risk of eviction. They also played with SAYÓN (read review) and OFENSA. I wasn’t able to see OFENSA because I was talking with friends I haven’t seen in a long time, but SAYÓN did an amazing job. I think it was the best show I saw of them. After them, TERMINAL FILTH delivered tons of heavy sounds that smashed our heads. It was magic, I couldn’t believe how good this band was. Then SPEED KOBRA finished the job with another demonstration of musicianship and powerful vocals.

A couple weeks later DISAFFECT also visited our city! Again at Blokes, a perfect place for a punk show. These legends from the 90s still deliver an incredibly powerful anarchopunk, and I would say that more than a hundred punks went to see them on a weekday. It’s beautiful to see how different generations get together to enjoy punk! I left the venue thinking how beautiful this community is, how great it is that someone who started to play in the 90s can still come to Barcelona in a total DIY way, with the same passion after more than 30 years.

As you can see (or read), we had a lot of fun lately over here. I recommend you to listen to all these bands and support them if they come to your city (they will, I’m sure about it)!

SÖT - Crema-ho tot

SÖT is a new band with members of PÖLS and NAFRA, with mostly all the members from Almacelles or Lleida, if I'm not mistaken. You should check Almacelles on Wikipedia and then keep reading this. They have bands there, record their music, started a social center, publish easily the BEST punk fanzine in Spanish/Catalan that exists nowadays (SILENCIO TÓXICO) and are the nicest people on Earth!! These are things you don't expect from a town of around 7000 people.

The Spanish scene had many melodic punk acts like this one in its history. There’s examples like ELEKTRODUENDES and the more recent ACCIDENTE, but the list is so long. As many other punks from Spain I was also influenced by those sounds and lyrics. SÖT is a new take on that style, a bit more darker, sometimes it could be classified as post punk. Their musicianship is excellent, from vocals to drums everything is where it should be.

After a few listens of the LP the melodies of the vocals got stuck in my head, and some lyrics started to come to my mind in random situations. I love the compositions, I feel like every song has new details in every listen, and they put a lot of effort on making this a perfect album. I kinda feel like this band will be big as soon as they start to tour and release more music of this quality!

https://sotpunk.bandcamp.com/album/crema-ho-tot

NURSE - S/T (III)

Referred as III in their own bandcamp page but as "Nurse" in State Laughter Records page, I do not know what's the real name of this release. Anyway, this is a pure NURSE record, very modern sounds, mixing some kind of goth vibe with what I see as a big influence from 00s/10s NYC punk, but I may be totally wrong. NURSE have been doing this kind of sounds for a decade, they probably are writing music in their own style already.

The references could be multiple, but think about weird hardcore. DIE KREUZEN, some CRAZY SPIRIT, certain YDI parts, etc. You know what I mean, right? Well if you don't, just listen to the damn album!

Along the tracks I can hear rugosities, textures, changes and a very great production in the whole album. I love the drums and bass, they give a solid presence to the music with a very specific tone for the second, a flavor with big personality. But what amazes me the most are the guitar licks, that escape of the classic power chords played as fast as possible. Combined with the bass and the dark growled vocals they take you to a very dark place.

I hope this band keeps writing music and touring for so many years, it would be a pleasure to listen to them for another decade (if we are not totally deaf by then).

https://nurseatl.bandcamp.com/album/iii

TERMINAL FILTH - Traces Towards Oblivion

When you listen to TERMINAL FILTH you have to be prepared for long songs. But that kind of songs that are a good trip, with parts that evolve in total different passages. Use this music to take that train, metro or bus in the morning in the way to work: I promise you will want to kill everyone in that shitty workplace without a single drop of coffee. These Berliners are masters of the sounds they deliver, they control precisely the timings and how every sound should be in its correct place. Of course we are talking about a crust band, maybe nearly death metal one, or just a stenchcore band that could be already a classic with their own style.

Traces Towards Oblivion is an amazing release, and since I'm not even close to an expert of these sounds I will let you decide which are the influences. If albums were wine I could recommend you to take this one with a bit of HELLSHOCK, BOLT THROWER and DEVIATED INSTINCT. But that's just my opinion and albums are not wine, so do whatever you want to. Their live show here was incredibly good, making this album be on repeat in my mp3 player. This is a must for anyone into this genre. Really. Listen to it. Please.

https://terminalfilth.bandcamp.com/album/traces-towards-oblivion

Rient i sagnant

2025-10-31T21:32:00+00:00

Vaig anar a Nova York amb vint-i-dos anys. Portava una motxilla, un telèfon que es va espatllar quan vaig aterrar i una quantitat de diners que estava entre els dos-cents i quatre-cents euros. Una part que ja havia gastat en l’habitació provenia de l’ajuda de ma mare. La resta de quasi un any fent pràctiques a una empresa que pagava menys de dos euros l’hora en negre. I amb aquest capital havia de comprar instruments, un mòbil nou, menjar i l’estada a Nova York d’una setmana. I rodets per fer fotos. Després arribaven els meus amics i primer me n’anava de gira amb una banda i dues setmanes més tard aniria amb una altra durant un temps aproximat d’un mes. Si no tenia diners després (que no en tindria), ja em buscaria la vida.

Com ja he avançat quan vaig arribar el mòbil va deixar de funcionar. Durant tot el vol no em carregava més d’un u per cent la bateria, i tal com el desendollava fonia a negre. Ja us podeu imaginar com va ser arribar i estar quasi dues hores atrapat a l’avió (que ja no em permetia carregar), a les fosques sota una tempesta de mil dimonis. No podia llegir, ni anar al lavabo ni res. Estava molt nerviós. Sortir de l’avió tampoc va millorar el panorama. M’esperaven dues hores de cua per al control de passaports. Seguint les instruccions dels viatgers més entrenats no havia dormit en tot el vol per a poder fer-ho en arribar, i així no deixar que m'afectés tant el canvi d’hora. Però em vaig trobar en un laberint humà sense saber ja on mirar, pixant-me a sobre, en una cua interminable a les nou i les deu de la nit que eren les tres i les quatre de la matinada de la península.

Mai havia travessat una frontera com aquesta i sabia dels perills que comporta. Vaig esborrar tots els emails (jo havia organitzat gran part de la gira), grups de whatsapp, fotos en les quals sortia tocant, no portava cap objecte que pogués identificar-me com a músic… Per tocar a l’estranger has de demanar un visat d’artista, i jo, lògicament, no en tenia perquè tampoc guanyo diners tocant. Et poden fer fora del país uns quants anys si s'adonen que estàs anant a tocar. M’havia disfressat de turista: jersei blau amb el coll de la camisa blanca sobresortint, uns pantalons de sarga beige i la càmera penjant del coll. Anava cagat de por recordant a altres persones que les havien fet enrere per haver-se deixat informació a Internet, o per portar un excel al mòbil. Quan toques fora sempre has de recordar: ets un turista, has de tenir una reserva d’hotel feta per les primeres nits, portes diners en efectiu, contracte del teu lloc d’origen, si tens una assegurança l’has de portar impresa… i no fer com que no saps anglès perquè et posaran a algú que parli perfectament castellà i encara serà pitjor.

Però per sort tot va anar com la seda, quasi ni em van mirar i em vaig sentir idiota per tant sofriment. Deixar enrere el control policial tampoc va ser una millora substancial en la meva vida, més enllà que poder anar al lavabo lliurement. Encenia el mòbil deu segons per a connectar-me al wifi de l’aeroport i mirar una informació concreta i el tornava a apagar. No sabia on era. Ni com s’arribava al centre, ni la diferència entre Queens, Brooklyn o Manhattan. Tampoc sabia quin metro, bus o que havia de buscar: tota la meva estratègia era arribar i connectar-me al wifi de l’aeroport. I això clarament no estava anant gaire bé. Per sort vaig trobar recomanacions ràpides preguntant i vaig poder agafar un metro cap al meu destí: Chinatown, a Manhattan.

Quasi dues hores més tard vaig arribar a la pensió horrible que m’havia pogut pagar per $20 la nit. Només veure la porta vaig entendre el preu. Gairebé no podien avançar dues persones pel passadís de les habitacions. Si et fixaves bé hi havia restes de paneroles a tot arreu, els banys compartits feien molt de fàstic i si deixaves a terra la motxilla quan entraves a l’habitació no es podia tancar la porta. De fet, dir-li habitació és una mica agosarat. Podia escoltar fins i tot la respiració dels meus veïns, el paper de les parets estava florit i a punt de caure, i jo crec que se sentien rates per tot arreu. Però encara em faltaven uns dies a la ciutat per saber amb certesa com sonen les rates. Em vaig estirar i vaig dir per a mi mateix “benvingut a Nova York”.

Els següents dies van continuar entre el caos i la misèria. Vaig aprendre a utilitzar un quadern de viatge per a fer els meus plànols que em portarien fins a cert museu o una tenda. Uns croquis cutres fets en un paper fent servir un mòbil endollat a la meva mini-habitació era l’únic que tenia per a poder sortir i saber com tornar. No tenia quasi per menjar, així que m’alimentava de porcions de pizza d’un dòlar. Em vaig refredar (feia molt de fred) i robava el paper dels lavabos per a tenir com mocar-me. Vaig anar a un concert i em van obrir el cap com quan obres una llauna de llenties i regalima el brou pels dits. Igual però tenia sang per tots els braços, era com un malson. Em vaig mig desmaiar i vaig tenir la sort de què un parell de persones em van ajudar molt; entre l’apatia general vaig trobar una mica d’humanitat i germanor. La pèrdua de sang em va fer una mica més imbècil que de costum i no podia parar de riure.

I rient i sagnant van passar els dies. Al final van arribar els meus amics. Vaig aconseguir instruments just a temps, encara penso en aquell baix Squier Jaguar, de la pitjor qualitat però molt bonic. Era vermell fosc o com diuen allà, crimson red. Vaig fer dues gires que són de les coses més importants que he fet a la vida, en un 2017 que ja el sento molt llunyà. Vam creuar dos deserts, visitar les dues costes de Nord Amèrica i part del midwest. Vam entrar a Canadà amb tot el merchandising posat per a que ens deixessin passar per la frontera. Vaig conèixer gent de tot arreu, projectes polítics, musicals… I també vam tenir moments de màxima misèria, com quan ens van deixar tirats a Los Angeles i vam dormir al passadís d’una casa on hi havia una festa i la gent ens havia de trepitjar per anar al lavabo. Allò va ser pitjor que tenir el cap obert a Nova York. Ara tinc un trau on ja no hi ha cap mena de recobriment capil·lar. És un bonic record d’uns anys frenètics. Un altre dia us explicaré com vam fer una volta sencera d’un mes als EUA amb una furgoneta que es considerava robada.

Lawfare bo, lawfare dolent

2025-10-30T11:29:00+00:00

Lawfare. Quina paraula. La guerra contra la política, la judicialització de la política, la politització de la justícia. Hi ha qui diu que pateix lawfare, i és ben possible que sigui cert. Hi ha moltes evidències d'aquesta pràctica ara mateix a l'estat espanyol, i compro la retòrica del senyor Sánchez de què existeixen pseudosindicats que es querellen, pseudomitjans que es fan ressò de la causa, i jutges que la treballen perquè arribi a tenir un impacte real. I sí, fan molt de fàstic. Però no ha estat aquest mateix partit el que ha finançat el lawfare contra la política no parlamentària?

Com és ben conegut els últims anys s'han anat destapant una sèrie d'infiltrats policials en espais polítics anarquistes, comunistes, independentistes, sindicats d'habitatge, etc. L'espectre és tan ampli que afecta a tot allò que anomenem moviments populars. Aquests infiltrats no actuaven sota investigació judicial, sinó que, en la meva interpretació personal, ampliaven llistes de noms mentre buscaven algun lloc sucós on ficar-se. Un treball purament polític, ja que no hi havia cap prova o sospita d'il·legalitat que pogués generar aquestes investigacions. És a dir, hi havia una motivació ministerial i no policial.

El PSOE i les seves filials han jugat el joc de les infiltracions, i han donat eines per a la difamació de mentides de tota aquella política no parlamentària, ja que mai han donat respostes reals sobre aquestes investigacions. De fet, les validen i podem estar segurs de què continuen existint. Amb les okupacions han trobat una altra estratègia: que un cos tècnic validi que un espai no és habitable o que potser no es pot utilitzar per al públic. Amb l'excusa del risc d'incendis o problemes estructurals d'un edifici, sempre exagerats i molt poques vegades realistes, s'estan tancant espais de vida per a milers de persones. Espais, en molts casos, de base política i per tant objectiu directe d'aquests governs.

Existeixen riscos en un espai okupat? Sí, però normalment els mateixos que en un habitatge privat. Tota aquesta campanya té a una extrema dreta darrere que està obtenint el rèdit polític real, encara que l'executor sigui, en el cas de Barcelona, el PSC. Dues cares de la mateixa moneda, en això sí que s'entenen. Ens trobarem en uns anys, quan un partit de dretes arribi al càrrec, que diran que els que desallotgen més eren els del Partit Socialista, ja que no els quedarà res per a desallotjar.

Els mateixos que ara mateix estenen mentides sobre l'entorn del senyor Sánchez són els que també menteixen i generen falses inseguretats sobre l'okupació i altres temes. Tot això acaba en investigacions judicials com s'ha vist desenes de vegades que generen la fantasia de l'extrema dreta de que existeixi un grup terrorista entre els moviments populars. Això sí, encara que la gent acabi a la presó, en processos judicials eterns i tota una pressió mediàtica de mitjans públics i privats, poques vegades s'han trobat proves inculpatòries reals. Es poden veure exemples en les operacions Pandora i Piñata, els presos 27F, les detencions de Can Vies, i en general cada vegada que hi ha detencions de persones que provenen d'aquest espectre polític.

En resum, una ficció generada per unes investigacions policials que no es basen en cap indici, un govern que avala, uns mitjans que amplifiquen i mediatitzen vides anònimes fins al moment, i uns jutges que treballen suposant que una clara invenció ("pura literatura", tal com s'han definit en certes ocasions els documents policials) és real.

Hi ha lawfare? Segons la meva opinió, sí. El pateix només el senyor Sánchez? No, i de fet el seu partit és l'impulsor directe d'aquest lawfare. Però hi ha lawfares bons, i hi ha de dolents, i dels dolents millor no en parlem al parlament. Com ell diria, "es que esto es de perogrullo".

Смотрим в два лица репрессий

2025-10-08T21:12:00+00:00

Анархическое движение в разных частях и плоскостях «России» переживает небольшой моральный подъём на фоне продолжающегося ресурсного и идейного упадка. Сложно предположить, во что разовьются такие (может быть, ещё относительно благоприятные) условия, потому кажется, что нет лучше времени, чтобы проработать недавние и текущие ошибки, приложить к решению силы, пока они у нас есть. Одной такой ошибкой мне видится сужение понятия репрессий — сначала из потребности экономить силы, а вскорости по привычке.

Когда трава была зеленее, а деревья — выше, группы Чёрного креста занимались противодействием репрессиям в их полноте: в начале нулевых (и даже десятых — в Беларуси) упреждение репрессий входило в круг работы АЧК — от старшего поколения нам достались свидетельства той работы.

До сих пор потребность говорить о безопасности видят многие причастные к работе АЧК, АЧК-подобных организаций и общественных центров, которые помогают узникам и узницам «России», — как правило, как ответ на новые волны преследований: Шамина, уехав, строила протоколы оперативной безопасности для активистских коллективов (пусть непубличный, немаловажный труд), Асташин непродолжительное время вёл отдельный тематический канал о разных видах личной безопасности, из материалов Дзядка собирались памятки для протестующих Беларуси.¹

Если не ввести в оборот тезис, что упреждение репрессий — насущная задача любой ячейки АЧК, сама тема упреждения отходит на второй план. Узни·цы и «аудитория» занимают противоположные роли: первые принимают благотворительность, вторые выступают источником ресурсов. Помогать «аудитории» — неочевидная задача, хотя в каждом проекте вам скажут с порога: нет у нас столько сил, чтобы обеспечивать поддержку всем новым и новым людям, которых затягивает машина государственного преследования. Если и есть у проекта педагогический ракурс, строят его обычно на историях уголовных дел и быта заключённых-подопечных — хорошее инженерное решение, которым закрывают сразу несколько задач: вызвать аудиторию на эмпатическое отношение к узни·цам, описать признаки солидарности. Насколько важно ощупывать отдельные части слона, которого мы не способны охватить взглядом в один момент времени, я бы предложил также показывать фотографии того же слона целиком, всем, кто касается тела животного. Не ограничиваться описанием частных случаев угроз частным лицам, но и делать выводы о сущности угроз на основе как общих принципов репрессивных машин, так и из актуальной практики.

У каждого сообщества может найтись свой ответ на то, как показывать сразу оба лица репрессий: первое — уголовное преследование, второе — учёт социальных связей, разобщение и нарушение связности движения, обездвижение сообществ. Но некоторое общее сходство я рискну выделить — потому что мы можем говорить о ряде общих привычек, образов действия, общих бедах в лице институций (всё, что мы называем «Россией»). Более того, за всеми случаями властвования и стремления подчинять я готов видеть одни и те же инстинкты, общий корень, что позволит нам обращаться к опыту более ресурсных регионов за пределами «России», где люди часто позволяют себе рефлексию — и рады делиться опытом сопротивления.

Тут самое время заговорить о культуре безопасности — наборе коллективных привычек, который позволяет преодолевать сложные обстоятельства труда и организации. Одно из главных «обстоятельств» у радикальных кругов — репрессии, в их условиях и в пику им условные «мы» организуем совместное действие. Культура безопасности уже заведена и действует во всяком коллективе, если тот успел задаться целями и хотя бы чего-то — чего угодно — добиться (сам по себе коллектив — уже плод совместных усилий). Совсем другое дело, оберегает ли существующая культура безопасности участников и участниц коллектива от внимания государства. Проверить её эффективность выйдет, только выделив её над бытом, сделав предметом рассмотрения и дискуссии. Это совсем не значит, что культура безопасности проверяется разговорами и моделированием, но практика просит рефлексии.

Я часто ловлю себя на спорах с современными практиками безопасности, что укоренились в постсоветских активистских кругах. Уместить их, думаю, можно в две максимы: никогда не разговаривайте с провокаторами² и «пользуйтесь технологическим продуктом n». Руководствуясь ими, тяжело покинуть собственную раковину, о совместном действии и речи не идёт. В приступах бессилия мы начинаем втайне от потенциальных союзников пробивать их паспорта по слитым базам силовиков, а практики обращения с законом бездумно копируем у тех, кто построил себе репутацию на поддержке гражданского неповиновения в самых стерильных определениях «ненасилия».

Опыт уже помянутых движений из более ресурсных стран свидетельствует: тема культуры безопасности — не предмет интересов отдельных профессионализированных энтузиастов, она поддаётся широкому распространению в той же мере, что и метод консенсуса или тактика чёрного (или любого другого) блока. Остаётся решить: чья это забота — инициировать разговор о культуре безопасности?

Активист·ки не перестали ввязываться в волнующие их задачи на разных фронтах, но коллективы-эрудиты будто бы ушли в прошлое. Может быть, это признак разрастания репрессий: успех активизма требует профессионализации (иногда — требует мнимо и безосновательно, но мы всё равно оказываемся готовы нарастить панцирь-компетенцию). Может быть, это симптом всё ускоряющегося соревнования за внимание аудитории в интернете платформенного капитализма: виртуальные пространства гораздо чаще служат приютом для радикалов нежели пространства физические (где не нужно встраиваться в бо́льшую витрину и играть в товары/бренды). Так или иначе, тема противодействия репрессиям расщепилась на две — предупреждение внимания государства и опека тех, кто с этим вниманием успел столкнуться, — каждая развивается в большом отрыве от другой, в своих уголках. Сводить их всё ещё возможно, но для этого, как мне кажется, нужны радикально новые пространства организации.

Счастье любит тишину: сильным подспорьем станет, сумей мы выйти за пределы коммерческих платформ и обосноваться на независимых виртуальных площадках — сайтах, блогах или в федивёрсе. Цифровая автономия требует ресурсов — к счастью, любое движение отдельно взятой юрисдикции, в каком бы упадке ни находилось, может полагаться на ресурсы радикальных провайдеров со всего света (по крайней мере, пока юрисдикция не отключилась от внешнего интернета). Горизонт радикального обновления физических пространств ещё очевиднее: если нам суждено мыкаться по углам, нужно кратно увеличить количество углов, пусть они будут маленькими и подвижными. Каждый и каждая причастны к дистроизму, кто как горазд. Каждый и каждая говорят о двух лицах репрессий — с сайтов и страничек ячеек АЧК и АЧК-подобных коллективов, на вечерах писем заключённым, гигах в их поддержку, даже на памятных датах.

«Нам» ещё предстоит выработать не одну культуру безопасности, собственную, заточенную под постпутинскую эпоху, где государство может не найти резона на активную вооружённую экспансию, но без сомнений оставит за собой имперскую доктрину, где система надзора и контроля обрастёт возможностями, которые ей подарит школа черносотенства, высвободившийся ветеранский ресурс и модернизация систем управления финансовыми потоками. Картину будущего можно разглядеть лишь в самых общих чертах, вернее даже — нет и намёка, что будущее «России» окажется одним на всех. Чем плодить мазохистские фантазии и подробные физиологии будущего монстра, я хочу планировать, как «нам» окрепнуть в наших конкретных контекстах. Для этого пригодятся все доступные средства, любые рецепции — при условии, что мы различаем историческую уникальность каждого успешного или неудачного примера и не строим ни канонов ни утопий.

Актуальные материалы о культуре безопасности:

«Полезные советы» от АЧК-Москва и раздел в библиотеке АЧК-Беларусь
Переводной зин «Как создать группу АЧК» говорит: противодействие репрессиям входит в круг целей, которыми может задаться коллектив. Зин собран небрежно, сверяйтесь с оригиналом: Starting an anarchist black cross group: A guide
Библиотека угроз No Trace Project
Что такое культура безопасности
Уверенность. Отвага. Родство. Доверие

Я обязательно упущу чей-то вклад, не в последнюю очередь потому, что не все деятельно вовлечённые светят лицами и именами, а кто светит, далеко не всегда сами выбирают публичность — государство и его подпевалы делают выбор за них.↩
Печальный заголовок предисловия авторства Евгения Бузева к книге Ричарда О'Рау «Грязная война Стейкнайфа».↩

Et trobarem a faltar

2025-10-16T08:54:00+00:00

Jo no sabia el que era tenir companyia animal fins fa només tres mesos. Els dies de total entrega a les cures, la pedagogia i el joc, aquestes activitats que no deixen espai per a res més. Cuidar, estimar, no són tasques senzilles, però que més volem fer?

Una gossa va entrar per la porta de casa a inicis de juliol i va ser la joia de la nostra vida. No hi ha res comparable al goig de viure compartint la vivència, l'espai i el temps. Tot això amb un ésser que no comprèn el món com nosaltres, i que necessita una guia, una llum que faci més senzilla la tasca de néixer gos en un món d'humans. L'entrega, doncs, va ser total.

Vam portar-la a tot arreu. Per les petites pujades de Collserola, tot buscant herbes remeieres (ella buscava trossos de menjar d'algun despistat). Als Pirineus on va flipar amb els cavalls, les vaques, les ovelles i els rucs. Pels carrers de Sant Andreu on hi havia molta merda per a olorar. Fins i tot es va passejar pel centre de Barcelona, encara que no semblava gaire impressionada (perquè no va trobar menjar, segurament).

Les coses van començar a torçar-se fa cosa d'un mes. No entraré en detalls perquè no cal, però aquesta gosseta viu amb nervis i por, i ens vam quedar totalment incomunicats amb la intenció de fer-li la vida tan còmoda com siga possible. Però en aquest procés nosaltres perdíem mentre ella quedava en un constant estat d'estrès i por. Viure davant d'una de les artèries de Barcelona no funciona bé per a gossos que no han viscut a la ciutat, com suposem que és el cas.

Ens vam posar en mans de professionals, però l'angoixa va augmentar i ens va començar a mossegar per a demanar coses. El camí cap a la tranquil·litat i el benestar de les dues parts cada vegada era més llarg tal com ens confirmaven des de fora. Al final vam prendre una de les decisions més dures de la nostra vida, aconsellats pels experts en la matèria. Aquesta gossa que tant ens havia donat i a qui li havíem ofert tot el que teníem i més sense demanar res a canvi podria viure molt millor en una altra casa. El cor se'ns ha trencat en mil i no hi ha llàgrimes suficients.

Jo no sabia el que era tenir companyia animal fins fa només tres mesos. Ara sé que és amor incondicional en ambdues direccions. Et trobarem a faltar.

Herbes remeieres

2025-10-09T08:40:00+00:00

Un metro ple de gent. Imatges de Metròpolis, de Fritz Lang, passen pel meu cap. L'estació de Sagrera plena, han tret l'escala mecànica i s'amuntega la gent a pas molt lent però constant, i en un silenci general que només trenca un altre metro que entra. Rodola més gent cap a l'andana, però jo, per sort, ja puc començar a pujar unes escales per canviar de línia. Em sento com si fóssim formigues. Al final del meu trajecte m'espera la teranyina de la feina, que m'atrapa unes hores contra la meva voluntat. Però encara em queda una mica d'empenta per aconseguir alliberar-me (fins que torni a fer el mateix camí), o per poder imaginar vides millors.

A la mà porto un llibre no gaire apropiat, sobre fer créixer plantes i sentir que la vida és un flux més de la natura, de Henry Beston. De bona gana tindria una casa en un bosc com Beston, però com compro el més essencial per a viure? Com visito als amics? Quina mena de vida en solitud tindria? I per començar pel més important: com aconsegueixo aquesta casa quan som al mig d'una crisi d'habitatge, de poder adquisitiu i amb una bombolla immobiliària que creix sense parar?

Quin camí marquen les teves botes sobre l’herba? I quins passos segueixen a les ferides de la ciutat? Som camí i pèrdua, tot alhora. Sempre ens trobem al mig del no-res, entre la destinació i la recerca del camí correcte, un buit constant. Aquesta absència som nosaltres.

Bandcamp recommendations October 2025

2025-10-07T00:01:00+00:00

I don't care about Halloween. It's not part of my culture and I don't want it to be part of anything around me. I openly hate the North American/British culture, which, for some reason, is cooler than our traditional celebrations that are old (very old) and beautiful, normally related to nature. The only good thing about this cultural colonization is that I can speak and write English, so I'm able to communicate with many people that I couldn't otherwise. But why is English the global language and not Catalan? The same thing will be thought by the people of Peru about Spanish, and I totally support them in their defense of Quechua, Aimara, etc. Why do we have to use a colonizer language?

Well, since I'm aware of the good part of speaking an understandable language by many people (I refuse to consider it "common", since, for me, it is a foreign language that I was forced to learn in order to be able to study, work and be an average citizen), and I'll keep writing using it, but I'm going to invite you, dear reader, to learn new languages that do not represent the capitalism and colonizers of the world. Learning a language may sound challenging, but it actually takes an hour per day to understand the basic things in about a month or two. You probably have that time! If you're a native English speaker, you can consider it this way: many of those who speak English had that time to learn so we could communicate with you. Why are you not making that effort?

Okay, let's make it easier. There's a perfect language for those who don't have much time and speak languages that come from Europe: it's called Esperanto. Yes! It still exists! It's a beautiful language with a beautiful community, a bit similar to punk in many ways. For example, people travel through the world visiting esperantists because they know they will have a lot in common, so they trust each other. Sounds a lot like punk, to be honest. Also, esperantists hold events constantly so they all meet there, and if you attend one they will love to find new people into this language and values. Very punk, isn't it?

The values and political context where Esperanto is developed can be found in many places, I recommend you to check it. But since it's the start of the month and I'm actually recommending you some music from Bandcamp, I decided to add some esperantists that make music :) I hope you enjoy them and try to translate their lyrics and titles. That's how I learnt English when I was 10: translating Green Day lyrics!

SOCIO LA DIFEKTA - Kreski

My current favorite esperantist band is SOCIO LA DIFEKTA, a Japanese band that takes the sound of the crust anarchopunk from the 90s/early 00s and brings it back. They share members with another band that also uses Esperanto as a main language, MALIMPLIKI, and also share members with other amazing bands like UNARM and BLISTERING NOISE.

This EP is a little gem for those interested in anarchopunk. Using Esperanto for their lyrics is a big stand against any colonizer culture. Remember that Japan was (and could be argued that it still is) a colonizer nation, and that the US had invaded and controlled them since World War II, changing the country forever. Also, anarchism is not the most popular political option in Japan, not even in punk, so this band is challenging in many ways all that they have around.

The music is a non-stop hardcore attack, with brilliant musicianship and the amazing effect of two vocals that turn this noisy punk act into a ferocious stance. "Polico Fikas Aĉulon" (Police Fucking Bastard ?) is an amazing starting track, and now my favorite Esperanto phrase since I even wear a badge with it. It sounds way better than in English!

I would like to reference this music with other bands that you might like, but it's just a perfect example of Japanese uniqueness brutal hardcore, an experiment with sound that doesn't feel like an experiment at all, but a very well-prepared punk act. Do you like DISRUPT, DOOM, LIFE, even some DISCLOSE? I know, they sound different, but then you will like SOCIO LA DIFEKTA. Kreski is not the only release of this band, they later released a promo recorded in their practice rooms only for their Japanese tour with SUBDUED.

https://beachimpedimentrecords.bandcamp.com/album/kreski

VOĈO PROTESTA - Neniam Konfidu Al La Stato

Japan, Japan, Japan! Fuck Japan and every state! Fuck borders! But when we talk about Esperantist punk, I think the best we can do is not get far from this territory and their amazing scene. VOĈO PROTESTA are one of the first bands I learnt that were still using this language. We played with them in Tokyo in 2018 after MALIMPLIKI and I couldn't believe what I was seeing (or hearing). That night was probably the one when I finally started to have that feared chronic tinnitus. It can be a kind of punk baptism, or the start of a punk retirement, it depends on how you want to see it. Here I am seven years later, so I guess I chose my path for the rest of my life: being deaf and lying to myself making me think I like a lot of bands that sound like white noise.

Anyway, we are here to talk about music (not noise hehe). I decided to choose this VOĈO PROTESTA release because it sounds amazing, and I feel like it's a bit overlooked compared with their previous LP Vojo Al Libereco. "Never trust the state" is the title of these songs of classic sound passed through a Japanese crasher crust filter, but very subtle compared with their other recordings. Actually, it sounds more "hardcore" than their previous releases, but they still are pretty extreme in a good way. I'm talking here as if we were friends in a bar having some beers, so don't mind my vague descriptions, this is not a scientific investigation.

Neniam Konfidu Al La Stato is a powerful album, with incredible references like the one to "Historia de un sucio policía" by IV REICH. Soldida Policia is a perfect cover and interpretation that made me jump in excitement once I listened to the first riff, a classic of Iberian punk. It amazes me to see the different sound and style VOĈO PROTESTA used here. I'm not going to lie, I love IV REICH so much, but I wish they would have sounded like this. The rest of the album continues with this reinterpretation of 80s classics that I guess are from all over Europe, especially from the Scandinavian countries. The songs are short but not too short, the mix is, in my honest opinion, perfect. And the album cover, like the previous LP is made by Teodoro Hernández: if you don't know him, you better start to check OTAN and the zines that produced over the last 20-30 years.

I heard that some people from VOĈO PROTESTA were at the Esperantist society of Tokyo, but I'm not sure about this. I hope they are still active, but I guess they aren't since I haven't heard of them in the last few years. Please check their whole discography, it's pure gold! And translate the lyrics to find a way to express anger through a non-colonizer language!

https://lavidaesunmus.bandcamp.com/album/neniam-konfidu-al-la-tato-lp

Feixisme tecnològic

2025-09-25T22:25:00+00:00

Per alguna raó que no comprenc el feixisme tecnològic és vàlid dins de cercles que van de l’esquerra fins a l’anarquisme. Moviments socials que busquen vies alternatives de vida han decidit utilitzar productes tecnològics manufacturats per coneguts feixistes, i produïts amb també coneguts biaixos de gènere i raça.

Fa anys que intentem esbrinar per què els sindicats no tenen força, per què els moviments socials perden adeptes i per què les manifestacions no serveixen per a res. Evidentment, la resposta no és un sol factor, però hi ha una pèrdua d’agenda general d’aquests moviments i col·lectius amb l'entrada en massa d’aquests productes del turbocapitalisme a les nostres vides.

A l’internet hi ha sobiranies igual que les fronteres marquen fins a on arriba suposadament el poder d’un estat. Si ho pensem amb fronteres té més sentit: no visitaríem l’estat genocida d’Israel en el nostre següent viatge perquè no volem blanquejar la seva existència, ni donar-los diners, ni les nostres dades. És genial, estic segur que hi ha consens en això. Però sí que ho faríem amb Meta o ChatGPT? Per què? També blanquegem les seves marques, aportem les nostres dades i els fem guanyar diners. I tot això desemboca en una extrema dreta desfermada, algoritmes que eliminen continguts sobre Palestina (per exemple) o promocionen feixistes, i un dels presidents més importants i destructors del món que és directament finançat amb els guanys d’aquestes empreses.

Odiar aquestes empreses i tot el que produeixen no és estar en contra del món modern, ni fer cap mena de luddisme del segle XXI. La tecnologia és molt útil i ens pot fer la vida més senzilla, però un feixisme embolcallat en tecnologia no és més que una nova forma de feixisme. Perdre la nostra sobirania a Internet (la sobirania de les persones, l’Internet popular), és perdre control sobre les nostres llibertats. Davant del feixisme tecnològic, ni un pas enrere.